Antiguos
alumnos
Opiniones sobre algunos de nuestros antiguos alumnos:
CARLOS
GARCÍA
Cuando me pidieron que escribiera un par de líneas
sobre lo que ha sido para mí l’Atelier, pregunté
que si sólo dos líneas.
Porque para mí, y creo que para muchos de nosotros,
la escuela de pintura ha marcado época.
Aquí pasé años increíbles, y no
por cosas externas, sino por el mero hecho de estar aquí.
Entre caballete y caballete hay pintadas mil historias de
amistad (la mayoría de mis amigos han pasado por ponerse
la bata de pintar), de amor (sin contar el platónico
por las profes) y risas, sobretodo risas.
Y esto no se puede olvidar! Las profes han sido más
que nuestras guías (y a veces nos han echado un cable
más del que nos merecíamos), han sido, son,
amigas a las que personalmente, me emociono gratamente al
encontrármelas. Por eso les doy las gracias por no
querer dejarnos en el pasado y hacer que aún compartamos
algo de l’Atelier.
Podrá parecer cursi, pero me enorgullezco que una era
de mi vida haya olido a aguarrás.
ALEJANDRO MUÑOZ
Me jubilé a los sesenta años, después
de muchos años de actividad y de responsabilidades
lo que no podía hacer era quedarme sentado, inmóvil,
pues no estaba acostumbrado ni lo hubiera aguantado.
Como siempre me gustó y me atrajo el dibujo, me matriculé
en la escuela de dibujo y pintura de Gavá (donde
resido), patrocinada por el Ayuntamiento y dirigida por
Francisco Valderrama.
Durante veinte años he permanecido en la misma escuela
y con el mismo profesor, aprendí a dibujar y a pintar
acuarela, óleo, pastel. He pintado alrededor de ciento
cincuenta pinturas : paisajes, marinas, bodegones, figuras,
etc. y he hecho dos exposiciones en Barcelona y en Gavá.
Francisco Valderrama es un gran pintor, buen profesor y
buen conferenciante, la persona que no aprenda a su lado
es porque no siente el arte pictórico.
A mis ochenta años me he dado de baja por asuntos
particulares, pero no dejo de pasarme por la escuela de
visita, ver exposiciones y de pintar en mi casa, muy poco.
MARGA
CARNICÉ
Un
lloc per a la pintura
Olor de pintures a l’oli, d’essència
de trementina i de llenços nous. Aquesta és
l’olor que feia la meva antiga escola de pintura,
la mateixa que he sentit avui en tornar a visitar-la. Han
passat molts anys des de que hi vaig aterrar quan tenia
nou anys, o potser només m’ho sembla a mi,
perquè des de que vaig marxar he tornat a pensar
moltes vegades en aquella olor, i a enyorar el record de
la etapa en que jo i algun dels meus companys més
antics vam establir el nostre primer contacte amb l’art
de la pintura.
És difícil saber quantes som les generacions
de nens i d’adults que un dia vam arribar-hi amb una
maleteta de fusta penjada del braç, disposats a despertar
les nostres habilitats artístiques i visuals de la
mà dels nostres pacients mestres. Avui, que molts
de nosaltres ja hem començat a fer-nos grans, trobem
un bon moment per a recordar quin és el paper que
L’Atelier va suposar en les nostres vides i en la
nostra trajectòria. Sense ser-ne conscients, tots
en vam sortir amb un petit però important bagatge
que, pacientment, van ensenyar-nos a cultivar tots ells:
la Neus, l’Araceli, el Francisco, la Marina, i també
la Mercè. Ensenyant-nos a adquirir sensibilitat i
paciència amb la pintura, a ser crítics amb
la feina i a l’hora a estimar el què fèiem.
Transmetent-nos amb rigor les seves tècniques, ensenyant-nos
a apreciar el que cadascú de nosaltres, individualment,
podia aportar a la pintura, i tot això tenint en
compte que érem nens, i que mai vam deixar de ser-ho,
perquè sempre va haver-hi temps per deixar que ens
embrutéssim, ens equivoquéssim i perdéssim
la paciència, i també temps per fer-nos venir
les ganes de gaudir de l’estona i de començar
la classe la setmana següent. Tots hi tornàvem.
Actualment estudio comunicació audiovisual, una preferència
que té la seva raó de ser en la meva inclinació
per la imatge i les arts visuals. Explico això perquè
sempre m’han quedat ganes per agafar un llapis, un
pinzell, i per reflexionar davant d’un paper en blanc.
Abans d’agradar-me el cinema em va agradar l’art,
molt abans dibuixar i pintar, i darrera de la pintura, el
vehicle que directa o indirectament sempre ha redreçat
les meves inclinacions, hi ha una nom: L’Atelier,
l’escola de pintura de Gavà. La primera escola
que vaig tenir en aquest aspecte, i sense cap mena de dubte,
la més important.
Ara, des de la meva posició, m’agradaria transmetre
la meva admiració per la labor que els seus professionals
han dut a terme durant gairebé 25 de vida. Avui dia
que el ritme de vida es torna trepidant per moments, és
quan reflexionem sobre com és d’important que
un nen aprengui a aprofitar el temps i a relaxar-se vehiclant
la seva energia per mitjà d’un pinzell i una
taca de pintura, creant colors, formes i textures, adquirint
sensibilitat, divertint-se i aprenent. Mai enlloc he après
tècniques tant vitalment importants d’una manera
tan càlida i propera, tan gratuïta i familiar,
i crec que això, a part d’una experiència
de la que tant de bo poguessin gaudir tots els nens, és
un privilegi excepcional.
Actualment vivim en un món en què el visual,
en tots els seus àmbits a part del comunicatiu, ocupa
un lloc cada cop més important, i així com
des de ben petits se’ns ensenya a llegir i a escriure,
també se’ns hauria d’ensenyar a mirar,
a llegir els codis visuals. Perquè mirant detingudament
és com millor aprenem a ser crítics amb el
què ens envolta, i també a adquirir una bona
tècnica per descobrir en el món el que ens
agrada i el que no. Les paraules són fugaces i fonedisses,
però les imatges són testimonis fidels que
sempre queden. Això, però, és una assignatura
pendent que les escoles encara no tenen com a prioritat,
i per això és primordial que existeixin segones
escoles que amb la seva aportació col•laborin
a exercitar aquesta consciència visual. L’Atelier,
entre moltes altres coses, és una d’aquestes
escoles, i tots els que hi hem passat sabem i volem transmetre
com és de necessari i important que segueixi fent
aquesta labor. I sobretot, fent-ho de la mateixa manera
com ho ha fet fins ara, oferint una educació complementària
accessible per a tothom, perquè tots seguim tenint
a l’abast l’oportunitat de trobar el nostre
petit lloc en la pintura.
Marga
Carnicé
Alumna de L’atelier del 94
